Què és l’èxit?

Alguns diran que l’èxit és un cop de sort però en la majoria dels casos s’hi amaga un gran treball, dedicació i aprenentatge. Sobreposar-se als petits (o grans) fracassos que sorgeixen al llarg d’aquest camí no és fàcil, així que un dels principals ingredients de l’èxit és aprendre a fracassar, o millor dit, aprendre del fracàs.

Davant d’un fracàs podem optar per dos camins ben diferenciats: “llençar la tovallola“, o bé, veure el fracàs com a l’oportunitat per tornar a començar però amb més intel·ligència i consciència.

“Llençar la tovallola” no és una mala opció quan el desgast mental, emocional i/o físic ens supera. Com ja sabem, tot té un cost i quan aquest ens sobrepassa és recomanable desistir i renunciar (almenys per ara) al propòsit en qüestió.

Per altra banda, fer una lectura positiva sobre el fracàs ens evita desesperar-nos. L’èxit és un procés i com a tal s’ha de construir. Això implica un forçat procés d’aprenentatge i de creixement personal. Si et desesperes a cada error et serà difícil tornar a començar amb més saviesa.

En aquest procés la motivació és essencial. Fixeu-vos en la reacció que té un nen/a quan aprèn a caminar i els adults l’estimulen i l’elogien per tots els progressos que realitza. El nen/a mostra plena satisfacció pel que assoleix i es motiva per superar-se i fer-ho millor. Aquesta actitud és la que no hauríem de perdre quan afrontem els diferents reptes de la vida.

La manera com interpretem els errors és la clau. Podem interpretar que un error és un fracàs o que és un repte. Si és un fracàs, la frustració no trigarà a aparèixer i m’impregnaré d’un estat d’ànim negatiu. Si interpreto l’error com un repte em motivaré per superar-lo i recorreré a tots els meus recursos i eines per afrontar-lo. Per tant, com interpretem els obstacles que ens trobem en el camí determinarà el nostre estat d’ànim i amb això els resultats que n’obtindrem.

Quan sintonitzem amb les nostres capacitats i habilitats tots som capaços d’assolir l’èxit. El gran obstacle és desanimar-se i/o rendir-se però l’èxit no hi entén de categories així que tothom és apte per a assolir-lo.

Ara bé, un cop hem assolit l’objectiu no ens podem relaxar de manera profunda. Cal saber que l’èxit no és estàtic ja que pot canviar i/o variar la seva forma amb el temps. Així que per mantenir l’èxit caldrà estar atents a totes les seves variacions i respondre-hi eficaçment.

Superar els fracassos és garantia d’èxit. Cada error és una lliçó però en les nostres mans queda si el volem aprendre (i superar-lo) o no.

quan-04

Com afrontar un dol?

Hi ha molts tipus de dol (ruptura sentimental, pèrdua d’un objecte significatiu, emigrar a un altre país…), però avui us parlaré de la mort.

Encara avui dia hi ha un gran tabú entorn a la mort i sovint ens agafa per sorpresa tant si es tracta d’una llarga malaltia com d’un sotrac fulminant. L’únic que sabem en néixer és que algun dia morirem, per tant, si tot va bé almenys haurem de gestionar el dol dels avis, pares i altres familiars. Per què no es parla de forma oberta sobre aquesta obvietat?

Davant d’un dol cal plorar, cridar, picar de peus i tot allò que sigui necessari per expressar el dolor que sentim. Posar el dol en pausa i engegar el pilot automàtic no és la millor manera de gestionar un dol.

Per expressar i alliberar tot el nostre dolor hem de sentir com les llàgrimes neixen de les nostres entranyes i fins i tot com el nostre cos s’estremeix. No seran suficients unes tímides llàgrimes per elaborar un dol.

Però com ho fem? Per tal de no ser jutjats socialment o fins i tot evitar escoltar la terrible frase “no ploris”, és aconsellable expressar tot el nostre dolor en la més absoluta intimitat i soledat. Per què? La majoria de persones no són aptes per sostenir aquesta situació sense intervenir ja que la tendència natural de qui ens observa serà frenar el nostre dolor i amb això la seva expressió.

Cada vegada que alliberem tot allò que ens surt de l’ànima, és recomanable fer una activitat que ens reconforti com per exemple escoltar música, prendre una dutxa, fer un passeig…

Evitar plorar farà que anem guardant en el nostre interior capes i més capes de dolor que inevitablement bategaran amb força per recordar-nos la seva existència. El dol no és cap malaltia sinó un procés natural que com a tal tots podem afrontar. Ara bé, si no atenem el nostre dolor serà necessària la intervenció terapèutica per superar-ho.

Ens hem de permetre alliberar el dolor de forma verdadera i sana totes les vegades que siguin necessàries. Amb el temps, aconseguirem que el dolor es transformi en una emoció més sostenible per a nosaltres.

quan-19

El meu cos envelleix… què faig?

En la societat en què vivim és molt important la imatge. Des que es van iniciar els retocs estètics, hi ha qui es creu que la imatge s’ha de mantenir immòbil al pas del temps, com si no ens poguéssim permetre l’envelliment. Aquestes persones viuen amb frustració, insatisfacció i descontentament una simple arruga! I jo em pregunto, què significa una arruga? Que superem anys i encara estem vius! Per desgràcia no tothom té la sort d’aconseguir unes bones arrugues ja que es triga més de mitja vida a tenir-les.

Les arrugues indiquen vivències de tots colors, experiència i saviesa. L’envelliment natural del nostre cos hauria de ser admirat i no pas rectificat.

Admirar cada arruga implica fer una nova mirada a la nostra imatge per admetre que encara estem vius. Admirar cada arruga implica que ens dobleguem davant la vida i l’envelliment natural del nostre cos sense rectificar les seves sàvies marques del temps. És veure la nostra imatge com si d’una obra d’art es tractés.

L’obsessió estètica et pot portar a múltiples operacions sense obtenir la satisfacció buscada. No caiguis en la cerca d’un imatge irreal i molt menys en la cosificació.

a-qui-4

La prudència social… quin cost té?

Sou aquell tipus de persones que cerqueu pau i harmonia en les vostres relacions socials? I per fer-ho, sovint calleu per no crear conflictes?

Hi ha persones que sovint estan d’acord amb tot allò que els altres expressen i “no hi posen cap pega”. Són persones que sense adonar-se’n cauen en la seva pròpia trampa ja que després hauran de gestionar com malament se senten amb ells mateixos per “quedar bé” amb els altres… una paradoxa? La ràbia contra ells els neix del seu interior i té l’origen en tot allò que “no s’ha fet” o “no s’ha dit” com per exemple actuar amb més contundència, negar-se davant d’una petició, defensar el seu punt de vista, etc. però tot això brolla després d’haver callat, quan fem un retrocés mental fins a la situació viscuda i ens lamentem de la nostra actuació.

Són persones que estan bé socialment i malament amb ells mateixos… felicitat?

Tard o d’hora surt a la superfície tot allò que s’ha reprimit. La forma en què s’expressa aquesta repressió interna pot ser de diverses maneres: enuig amb les persones que estimes, explosió de ràbia incontrolada, sentir-se malament amb un mateix, mal humor, pensaments negatius entorn a un mateix, baixa autoestima… i a la llarga el cost pot elevar-se caient en una depressió o fins i tot emmalaltir.

Posar límits als altres, expressar el teu punt de vista i saber dir no davant d’una demanda és sinònim de salut i benestar perquè implica actuar a favor teu (i no pas en contra). Actuar a favor d’un mateix aporta un gran benestar perquè la persona es respecta, es té en compte i com a mínim s’aprecia (per posteriorment estimar-se).

No confondre posar límits amb ser egoista. L’egoista se sent superior als altres i els aixafa en benefici propi. En canvi posar límits té per objectiu evitar aixafar-se a si mateix (o als altres). Metafòricament seria mantenir-te en el centre del teu món i vetllar perquè res ni ningú l’ocupi (que no et treguin del teu lloc!).

En resum, deixar-se trepitjar pels altres no és propi d’una persona que presenta una bona autoestima, per tant, tracta’t bé, aprecia’t i posa límits… no et mereixes menys!.

a-qui-8